ELS ARBRES DE CASA
LA FIGUERA DE CAN PAU FERRER
A l’hort de can Pau Ferrer, avui can Torra hi havia la figuera més colossal que crec que deu haver existit mai. Era col·locada més o menys on ara hi ha el cirerer però al centre dels dos horts, el nostre i el de la casa que havia fet el meu avi Joaquim. Tenia una alçada d’una casa de tres pisos. Per dir-ho d’una altra manera sobreeixia de la casa de can Baier. Mesurava ben bé cinc pams de diàmetre en el tronc que no tenia gaire més d’un metre i mig i allà s’enforcava en dues immenses branques que es desenvolupaven en una capçada gegantina. Crec que hauria merescut ser catalogat com arbre excepcional.
S’ha de dir que feia unes figues que l’avi Josep en deia de “coll de senyora de dama” que eren riquíssimes si les podies haver, ja que es feien a una alçada tan gran que ni amb la badoquera més llarga s’arribaven a abastar.
Jo la vaig viure la seva història des que tenia vuit anys fins als quinze.
El fet que no es pogués aprofitar cap figa, que ocupés mig hort, l’inconvenient de la caiguda de les fulles, les protestes dels veïns de can Baier que es queixaven, que els deixava sense llum a les cambres que donaven al nostre hort, van fer que el meu pare decidís tallar-la. A més crec que l’home hi volia fer negoci doncs sostenia que la fusta de figuera, sense valor per mobles, era la mes adequada per fer talladors, ja que no fa fibres longitudinals en el seu creixement i així no s’esberla al cop del tallant.
Per fer-ho el pare va llogar un home que es deia Miquel, que era un amic seu de petit i que no ho passava gaire bé doncs s’havia significat a la guerra i estava catalogat entre “los sospechosos de costumbre”.
La feina era considerable i la tallada del brancam era difícil i perillosa però en Miquel que era un home de bosc se’n va sortir molt bé. Jo sovint assistia encuriosit a la feina i notava que l’home esbufegava molt però evidentment no hi donava cap importància. Però si que era important, perquè en Miquel estava fotut del cor i les conseqüències vingueren aviat. Per tallar el tronc en Miquel va portar una serra de dos mans ja que les dimensions de la peça així ho demanava, (cal saber que aleshores no s’havia inventat encara el xerrac a motor, ara tant corrent i tota la feina es feia a mà) i va començar la tala. L’home, marcava un sec al tronc i sol amb la ma a una de les manetes de la serra anava aprofundint el tall. Calia veure com suava al fer aquesta feina. Es veia que això duraria dies.
I així fou fins que un dia...
En Miquel venia a les set del matí per aprofitar les hores de fresca. Jo després d’esmorzar anava a veure com treballava. I aquell dia el vaig trobar estirat a terra. Primer vaig pensar que descansava, però per la manera com estava estès vaig entendre que no era així. Vaig córrer a avisar a la mare que em va enviar a buscar el metge que només en pogué certificar la defunció.
Així acaba la història de la figuera de l’hort i aquest fou el meu primer contacte amb la mort sobtada d’una persona.
A l’hort de can Pau Ferrer, avui can Torra hi havia la figuera més colossal que crec que deu haver existit mai. Era col·locada més o menys on ara hi ha el cirerer però al centre dels dos horts, el nostre i el de la casa que havia fet el meu avi Joaquim. Tenia una alçada d’una casa de tres pisos. Per dir-ho d’una altra manera sobreeixia de la casa de can Baier. Mesurava ben bé cinc pams de diàmetre en el tronc que no tenia gaire més d’un metre i mig i allà s’enforcava en dues immenses branques que es desenvolupaven en una capçada gegantina. Crec que hauria merescut ser catalogat com arbre excepcional.
S’ha de dir que feia unes figues que l’avi Josep en deia de “coll de senyora de dama” que eren riquíssimes si les podies haver, ja que es feien a una alçada tan gran que ni amb la badoquera més llarga s’arribaven a abastar.
Jo la vaig viure la seva història des que tenia vuit anys fins als quinze.
El fet que no es pogués aprofitar cap figa, que ocupés mig hort, l’inconvenient de la caiguda de les fulles, les protestes dels veïns de can Baier que es queixaven, que els deixava sense llum a les cambres que donaven al nostre hort, van fer que el meu pare decidís tallar-la. A més crec que l’home hi volia fer negoci doncs sostenia que la fusta de figuera, sense valor per mobles, era la mes adequada per fer talladors, ja que no fa fibres longitudinals en el seu creixement i així no s’esberla al cop del tallant.
Per fer-ho el pare va llogar un home que es deia Miquel, que era un amic seu de petit i que no ho passava gaire bé doncs s’havia significat a la guerra i estava catalogat entre “los sospechosos de costumbre”.
La feina era considerable i la tallada del brancam era difícil i perillosa però en Miquel que era un home de bosc se’n va sortir molt bé. Jo sovint assistia encuriosit a la feina i notava que l’home esbufegava molt però evidentment no hi donava cap importància. Però si que era important, perquè en Miquel estava fotut del cor i les conseqüències vingueren aviat. Per tallar el tronc en Miquel va portar una serra de dos mans ja que les dimensions de la peça així ho demanava, (cal saber que aleshores no s’havia inventat encara el xerrac a motor, ara tant corrent i tota la feina es feia a mà) i va començar la tala. L’home, marcava un sec al tronc i sol amb la ma a una de les manetes de la serra anava aprofundint el tall. Calia veure com suava al fer aquesta feina. Es veia que això duraria dies.
I així fou fins que un dia...
En Miquel venia a les set del matí per aprofitar les hores de fresca. Jo després d’esmorzar anava a veure com treballava. I aquell dia el vaig trobar estirat a terra. Primer vaig pensar que descansava, però per la manera com estava estès vaig entendre que no era així. Vaig córrer a avisar a la mare que em va enviar a buscar el metge que només en pogué certificar la defunció.
Així acaba la història de la figuera de l’hort i aquest fou el meu primer contacte amb la mort sobtada d’una persona.
6 Comments:
Glups. Poca broma amb les figueres. Devia ser un xoc fort per tu.
una història que no conexia
Jo recordo a la casa de la SAFA a Blanes un objecte insolit, que nosaltres feiem serivir de cavallet, un tros d'una vèrtebra de balena. Ens pots explicar d'on va sortir? algú sap on va anar a parar? que sabem de l'os de balena de can Torra?
Avi crec que hi han mes histories per parlar-ne com la del burro
A mes a mes m'agrada molt llegir les teves aventures de quan erets petit.A i aquest os de la balena es pot saber que "era"????
GUILLEM TORRA
Llàstima que tingui un final tant trist perquè la història era ben bonica....
Jo també reinvindico que va passar amb el tros de vertebra de balena.
Necessitem pots com aquests doncs els nens ha agradat moltíssim!!!
Endavant!!!!
jo tampoc la conexia la història , segueixo reivindicant l'os de balena i els mobles de la saleta verda
Publica un comentari a l'entrada
<< Home