EMPOBRIMENT DEL CATALÀ
Empobriment del català
És desesperant veure l’empobriment gradual i imparable de la nostra llengua. A aquesta agonia que la portarà a la desaparició l’ajuden de forma considerable els dirigents polìtics que ara tenim. Son gent que tot i havent passat pel procés d’immersió lingüística a l’escola mai no han parlat català a casa seva ni en el seu voltant immediat i per tant encara que ara, fruit d’un interés purament polític facin algun esforç els resultats son ínfims.
Una de les conseqüencies d’aquesta abscència de l’us domèstic del català fa que desapareixin paulatinament moltes paraules o expresions populars que no son d’us corrent en el llenguatge escolar. En poso alguns exemples:
Gens ni mica. Ni poc ni molt. La cançó de l’enfadós. Estar empipat, (aquí és possible que estar emprenyat si s’usi). Ser un corcó. Ser un estaquirot. Fet a miques. Tafaner. No es pot matar tot el que és gras. Marxar amb la cua entre cames. Tenir el cap com un timbal. Esperar amb candeletes. Estar tocat del bolet. Ple de gom a gom. D’ample a l’ample. Ploure a bots i a barrals. Ja ho trobarem. A la taula d’en Bernat que no hi és no hi és comptat. S’ha acabat el broquil. Més pa que formatge. Tancat a pany i forrellat. Anar a pastar fanc. De mica en mica s’omple la pica. Ser un tap de bassa….
I moltes més que vosaltres que pertanyeu a la darrera generació que encara heu sentit familiarment i al carrer aquestes expressions tipicament catalanes podreu trobar.
Que fer contra això? Només se m’acut: Plorar, renegar, maleir a en Franco l’Aznar i el Zapatero , anar a una ikastola a aprendre l’euskera, no anar més a votar …
És desesperant veure l’empobriment gradual i imparable de la nostra llengua. A aquesta agonia que la portarà a la desaparició l’ajuden de forma considerable els dirigents polìtics que ara tenim. Son gent que tot i havent passat pel procés d’immersió lingüística a l’escola mai no han parlat català a casa seva ni en el seu voltant immediat i per tant encara que ara, fruit d’un interés purament polític facin algun esforç els resultats son ínfims.
Una de les conseqüencies d’aquesta abscència de l’us domèstic del català fa que desapareixin paulatinament moltes paraules o expresions populars que no son d’us corrent en el llenguatge escolar. En poso alguns exemples:
Gens ni mica. Ni poc ni molt. La cançó de l’enfadós. Estar empipat, (aquí és possible que estar emprenyat si s’usi). Ser un corcó. Ser un estaquirot. Fet a miques. Tafaner. No es pot matar tot el que és gras. Marxar amb la cua entre cames. Tenir el cap com un timbal. Esperar amb candeletes. Estar tocat del bolet. Ple de gom a gom. D’ample a l’ample. Ploure a bots i a barrals. Ja ho trobarem. A la taula d’en Bernat que no hi és no hi és comptat. S’ha acabat el broquil. Més pa que formatge. Tancat a pany i forrellat. Anar a pastar fanc. De mica en mica s’omple la pica. Ser un tap de bassa….
I moltes més que vosaltres que pertanyeu a la darrera generació que encara heu sentit familiarment i al carrer aquestes expressions tipicament catalanes podreu trobar.
Que fer contra això? Només se m’acut: Plorar, renegar, maleir a en Franco l’Aznar i el Zapatero , anar a una ikastola a aprendre l’euskera, no anar més a votar …
posted by avi80 at 12:50 p. m.
1 Comments:
Suposo que l'has llegit, però lliga bastant amb el que dius:
Per sort, ells encara més (Article de l'AVUI)
Mira que els catalans som imbècils, però si som vius és perquè els espanyols ho són una mica més encara. No és que Espanya m’importi gaire, de fet no m’importa gens, però si fos espanyol, si fos de Valladolid o de Segovia és ben clar que el meu partit seria el PP. Els socialistes, mai. La qüestió, com sempre, és purament estètica, i Zapatero és un indigent moral, intel·lectual i físicament sembla el pequeño búcaro don Pío, però sense caviar. Rajoy té en canvi aspecte de notari de Torrelavega, espadatxí amb el verb, la carn crua, primer una cosa i després l’altra, caixmir a l’hivern i a l’estiu, el lli. Els catalans ens entossudim a llegir Espanya en clau catalana, i detestem el PP: si no fóssim tan justets detestaríem encara més el PSOE, que va intentar posar Jordi Pujol a la presó i va fer la LOAPA, cosa que el PP no ha fet mai, ni al poder ni a l’oposició. Però no importa, tampoc no és que vingui gaire d’aquí. El tema és que Espanya cal llegir-la, per a entendre-la, en clau espanyola, i si fos espanyol pensaria el mateix de Catalunya que pensen Aznar, Mayor o Bono, perquè ha de ser ben emprenyador tenir un tros del que ells consideren el seu territori tot el dia queixant-se. Segons la lògica de les grans nacions, i Espanya és una gran nació, som una nosa i és inexplicable que no ens hagin anul·lat com fan les grans nacions amb les petiteses que els fan nosa. I aleshores tenim que els catalans som prou tontets per seguir creient en Espanya sabent que ens veuen només com un gra al cul i que així ens tractaran sempre que no els fem falta; i que els espanyols ho són fins i tot una mica més per no haver-nos sabut dissoldre encara. Haver d’aguantar uns ocupants cafres és desagradable, molt depriment i molt pesat, trist algunes estones i vergonyós les altres, però és gràcies justament a tals limitacions que seguim vius encara.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home