ELS MEUS RECORDS DEL BARÇA (II)

Els meus records del barça (II)

Per evitar el perill de les allaus humanes que es produïen a les localitats dels gols que eren per estar-si drets, varem descobrir que al lateral es guardaven unes files, de la part més alta, on podies estar assegut si hi anaves molt aviat. Solució: Arribar al camp quan encara les portes encara no eren obertes (a nosaltres mai no ens ha fet por esperar). Quan això es va acabar i tot el lateral es va convertir de pagament el pare ens va pagar dues localitats en aquest lloc que varem conservar fins al tancament del camp de les Corts.

SORTIM DEL POU

Després de la victòria contra l’Atlètic el 1942 va començar la renaixença del Club. Va anar creixent el nombre d’associats. Van retornar els exiliats. Per qualsevol jove jugador català sempre ha estat un objectiu prioritari fitxar pel Barça i així entraren jugadors extraordinaris.
Entre ells recordaré en Mariano Martin, davanter centre que encara avui conserva això que en diuen Pichichi de ser el jugador, de tots els temps, que ha fet més gols per partit en un campionat de lliga.
En Rosalench mig centre, que li dèiem en “Chatarra” i que no us penseu que era un jugador molt hàbil, però sabia anular i deixar en ridícul qualsevol davanter centre que li toqués marcar.
En Biosca un altre mig centre que va succeir al “Chatarra” que, ja amb més qualitat de joc, plantava cara igualment al davanter que fos.
En Basora, extrem dreta, que a la copa del mon del 1950 a Brasil va ser el segon màxim golejador i que en un partit entre França i Espanya jugat a París, al llegendari estadi de Colombes, va marcar tres gols i la premsa francesa el va batejar com “el monstre de Colombes” declarant-lo com el millor extrem dreta del mon.
Els tres germans Gonzalvo, que jugaven tan de defensa com de mig ala o d’interior i que durant més de deu anys els varem veure a l’equip.
En Ramallets, per mi em millor porter que he vist jugar. Va revolucionar la manera de jugar dels porters. Fins aleshores els porters no es movien de la ratlla de la porteria i així ho feien des del temps d’en Zamora. En Ramallets va canviar això i es movia per l’ària de gol, com es veu que ara ho fan tots. Va sorprendre tant això que les primeres vegades que ho va fer el comentari que es sentia era "Què fa aquest noi? Què va a buscar cargols?". Home extraordinàriament àgil li van treure el nom de “Tigre de Maracanà”.
En Cèsar que era de Leon però, es va integrar molt bé (i si no que ho preguntin a la Penya Solera) era un finíssim jugador i també el gran rematador de cap de la famosa davantera del Barça de les cinc copes: Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchon.

I també començaren a venir jugadors estrangers.

I va arribar en Kubala. Per mi el millor jugador de tots els temps. Jugador potent i ràpid. Driblador excepcional. Amb un dispar potentíssim i una visió de la jugada extraordinària que feia multiplicar l’eficàcia dels seus companys d’equip. Ell va ser el primer que va llençar les faltes de fora de l’ària passant per sobre de la barrera formada pels jugadors contraris. La seva influència en els èxits del Barça en els anys 1950-1960, fou tan considerable que el camp de les Corts es feu petit i calgué construir-ne un de nou més gran.
Amb Kubala hi hagué un nou període d’or en el Club. Es guanyava tot a Espanya i fora d’Espanya. Els blaugrana van aportar aires guanyadors a un país derrotat. En Biosca company d’equip i amic íntim de Kubala deia: “La gent tenia moltes ganes de cridar ‘Visca el Barça’, perquè no podia cridar altres coses.”