ELS MEUS RECORDS DEL BARÇA

Els meus records del Barça

A casa sempre tota la família hem estat del Barça. El meu pare ja va tenir una relació especial i antiga amb el Barça. Ell va viure els temps mítics del Club. Els temps de l’Alcàntara, home d’un xut tan fort que foradava les xarxes de les porteries, d’en Sancho, el mig centre capaç d’aturar ell sol tota la davantera contraria, d’en Samitier, “l’home llagosta” el davanter més murri de tots, d’en Ventolrà, l’extrem més ràpid que hi ha hagut i que volgué exiliar-se al final de la guerra.
Quan treballava a la casa Metzger hi havia de gerent, el Sr. Marcet, a qui jo vaig conèixer de més gran, que era de la junta del Club i va ser el que va aconseguir el 1919 que en Zamora, per alguns el millor porter de futbol de tots els temps, deixés l’Espanyol equip on jugava i fitxés pel Barça en un dels primers contractes professionals, sinó el primer, que es feren al futbol català.
També visqué el 1925 el tancament per sis mesos del camp de les Corts, ordenat pel Governador Civil de Barcelona, Milans del Bosch (no us sona el nom?) per la xiulada que els aficionats varen fer a la interpretació de la Marcha Real al començament d’un partit o l’èpica triple final de copa de sant Sebastià, l’any 1928, on l’Alberti va fer una oda al porter hongarès Platko o l’assassinat el 1936, per les tropes franquistes en una emboscada a la serra del Guadarrama, del president del Club En Josep Sunyol.
D’acord amb aquest barcelonisme familiar, retornats a Barcelona al acabar la guerra, el pare l’any 1941 ens va fer socis infantils del Barça al meu germà Joan i a mi.
El Barça jugava aleshores el camp de les Corts. Per anar-hi el pare ens feia acompanyar per un home que es deia Agut i que era el conserge del despatx de la casa Metzger. Aquest home era el típic “chico para todo” i el pare li tenia una confiança total. Una de les missions que li foren encarregades, en el seu moment, fou la d’acompanyar-me als banys de sant Sebastià, a la Barceloneta, perquè jo aprengués a nedar. Perquè jo des de sempre he intentat aprendre a nedar i no ho he aconseguit mai. Encara ara em veig a la platja amb el cinturó de taps de suro…
Tornant al futbol. La primera vegada que ens hi va acompanyar ens situàrem darrera d’una de les porteries el que es coneix popularment com un dels gols. Aleshores es distingien els dos gols com a: gol de Dalt, costat muntanya del camp i gol de Baix costat mar. En aquesta es situaven els barcelonistes més encesos i allí, no sé si per casualitat o perquè l’Agut era d’aquesta branca, varem anar a parar. Les localitats eren per estar drets. Això comportava certes dificultats de visió, sobretot pel meu germà. Una altre dificultat més perillosa eren les allaus humanes que es produïen quan hi havia una jugada emocionant, sobretot un gol. La gent s’abocava endavant i es veia obligada a baixar per les grades sota la pressió de la gernació que tenia al darrera. Alguna vegada això podia representar una lesió personal.
Tots aquests perills no ens van produir cap efecte i en Joan i jo no varem fallar mai per animar al Barça.
I això no era fàcil. Havien guanyat els feixistes i feien tot el possible per ensorrar el Barça. L’any 1942 la lliga anava molt malament i semblava que el Barça baixaria a segona. La major part dels jugadors que havien anat de gira a Mèxic, els Iborra, Zabalo, Pedrol, Escolà, Raich, Balmanya…han estat castigats pel govern del maleït Franco i tenen prohibit jugar.
Paro no tot és dolent. El president del Club nomenat per les “autoridades competentes” un tal Enrique Piñeyro, Marqués de la mesa de Asta, tot i ser franquista aconsegueix que algun dels grans jugadors sancionats puguin tornar a jugar. Així apareixen en Raich i l’Escolà. Aquest últim per mi és una llegenda. Jugava del que llavors en dèiem “Interior esquerra”.
Cal dir ara, per si s’ha oblidat, que un equip jugava aleshores amb una distribució de situació en el camp que era :
Un porter, dos defenses, tres mitjos (un mig centre i dues ales) i cinc davanters (dos extrems, dos interiors i un davanter centre).
Era doncs una distribució clarament ofensiva i no com ara que el més important és que no et marquin gols.
Tornant al que dèiem, l’Escolà era incansable, sabia driblar, tenia un xut impressionant des de fora del àrea i sobretot una visió de la jugada per passar la pilota al company desmarcat que només els jugadors excepcionals tenen.
Amb aquestes incorporacions, Raich i Escolà, l’any 1942 que anava molt malament – varem tenir de fer la promoció per no baixar a la segona divisió – va acabar bé: El mes de juny el Barça va conquerir la copa d’Espanya guanyant per quatre a tres a l’Atlètic de Bilbao.

L’Agut el dia de partit ens venia a buscar. Caminant ens deixava a la porta del camp i després ens esperava a la sortida. La tornada també es feia a peu. Però un dia que l’home es va endarrerir una mica vaig decidir que tornéssim sols. El camí que ja havíem fet varies vegades era molt senzill. Carrers Numancia, Tarragona, Plaça de toros de les Arenes i Granvia fins el 495. Quan arribem a casa varem trobar la família una mica alterada. L’Agut havia telefonat i els pares estaven intranquils. Però jo ja era gran i els hi vaig dir que ja podíem anar sols. Cal dir que la circulació de vehicles era totalment diferent de la d’ara. Algun tramvia i pràcticament cap cotxe, era tot el que es movia pels carrers.