LA FI DE LES ESPANYES ( III )

I ara Espanya que és?

És el conjunt dels grans funcionaris madrilenys que des de Madrid remenen els calers que empreses i particulars de tot l’Estat han aportat a la bossa d’Hisenda (perquè això sigui possible ha estat necessari que un també alt funcionari de Madrid hagi preparat el camí: Endevineu qui ha estat? En Josep Borrell, “El raier” que després de fracassar com a ministre, l’Espanya eterna li va donar un bon passant postulant-li la Presidència del Parlament Europeu).
És aquest immens grup d’alts buròcrates dels diferents ministeris, que a més dels secretaris d’estat, secretaris generals, subsecretaries, directors generals etc, etc, es complementen amb un conjunt de funcionaris que dirigeixen les societats estatals:
AENA Aeropuertos Nacionales del que en sentim a parlar tant ara,
RENFE us sona això de Rodalies?,
Adif: Administrador de Infraestructuras Ferroviarias,
Puertos del Estado, (referint-se evidentment al port del Manzanares),
El grup SEPI, “Sociedad Estatal de Participaciones Industriales” que participa en més de quaranta empreses alguna d’elles tan productiva com el Hipòdromo de la Zarzuela o Hunosa amb una plantilla de més de 4000 persones o RTVE amb números vermells permanents.
I podríem emplenar pàgines i pàgines d’entitats, institucions, societats, fundacions cada una d’elles ben fornida d’un conjunt de funcionaris ben assentats que frueixen dels tributs que els hi arriben.
I no oblidem els amics i els fills i els parents dels amics del dictador que si que ho tenien tot “atado i bien atado” i no ho han pas deixat anar. Imaginem noms com Fraga, Martin Villa, Koplowitz, Alberto Cortina, Alberto Alcocer....
Igualment hi hem de posar els amics de l’Aznar realitzador aprofitat en la privatització de les empreses estatals que la Dictadura va crear. Noms com Vilallonga a la Telefònica, Pizarro a Endesa, Francisco Gonzalez a Argentaria.
És també aquest conjunt de milionaris del totxo que s’han aprofitat de la fastigosa especulació urbanística i corrupta o partint de les grans estructures realitzades amb fons europeus obtinguts moltes vegades per l’amiguisme més descarat i que duen per nom: Ferrovial, Astroc, FCC, Fadesa, Sacyr Vallermoso, ACS, Metrovacesa...
És la tele escombraria inventant personatges quasi delinqüents, exhibint els seus defectes en mig d’insults i crits o mostrant pobres persones ignorants per burlar-se de les seves limitacions i incultura. És el Gran Hermano, las Crònicas Marcianas, la Tòmbola, el Diario de Patricia i tots els Reality Shows, en especial els hospitalaris o necrològics tan adequats per pervertir i idiotitzar els espectadors. Tinc en el record la malaltia i mort de la Sra. Rocio Jurado que pràcticament va col·lapsar les cadenes de televisió estatals els dies del seu desenllaç.
És l’espectacle que es disfruta al Senat i al Congrés dels Diputats que hauria de ser Temple de Parlament i en lloc d’això nomes s’insulta i s’interromp amb avalots i brams, convertint les sessions en un espectacle vergonyós.
És el conjunt de dones grasses i mamelludes, cupletistes folklòriques que fixem-nos-hi sempre acaben en el moment de la seva màxima gloria agafant el cognom d’Espanya: la Lola de España, la Rosa de España, la Rocio de España... perquè son en aquell moment el sex símbol que ha de fer costat al “hombrecito bajito y con bigote pero muy macho” característic de la tribu masculina.
És la llotja del Bernabeu on es reuneixen les forces vives nacionals, és la política del Pelotazo Urbanístico que tants milionaris ha engendrat, és la Bandera, dimensió camp de tennis, que han muntat a la plaça de Colon de Madrid, és la reconquesta de les Peregil la gran gesta del ministre de defensa Federico Trillo, són els militars que sembla que estan quiets però aixequen la veu quan els sembla que la sagrada uniformitat perilla, és (i em sap greu dir-ho) la Conferencia Episcopal Espanyola on per cert els bisbes catalans no hi fan un paper gaire galdós, és el conjunt aquest dels Rosa Diez, Zaplana, Bono, Guerra, Aznar i tants altres hereus del franquisme: els uns falangistes reciclats i els altres falangistes nostàlgics i és el Madrid que somia l’Aznar i la Faes: la nova capital de vint milions d’habitants.
Aquesta és l’Espanya Eterna que es va anar congriant amb els Aústries primer, amb els Borbons després, i que amb quaranta anys de dictadura i una transició fermament controlada per l’exèrcit ha acabat amb el somni de les Espanyes que en Sanç III de Navarra, en Jaume I de Catalunya o en Ferran el Catòlic volien crear.
Per això aquesta Espanya d’ara, integrista, depredadora de tot el que no és seu, uniformadora, l’Espanya dels funcionaris i dels corruptes no és la nostra i repetint el que ara fa cent anys diguè el poeta:

On ets Espanya? No et veig enlloc
No sents la meva veu tronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre en els teus fills? Adéu Espanya!

ens separem d’ella per sempre més recordant el que l’avi Josep Maria Torra Noguer deia l’any 1909 en el pròleg del que havien de ser les seves Memòries “ tot l’amor que sento per la meva Catalunya la única pàtria meva i en la que hi crec i a la que espero veure en dies de més felicitat i per la sola causa de la qual sento afanys de donar-li sang de mes venes, vida de la meva vida i esforç de mon treball, per la quina em sento capaç de fer-li els majors sacrificis per la quina sento en mon pit un odi tan gran, diví, insaciable envers sos enemics. Odi únic que he pogut sentir en ma vida.”

I POTSER ALGUN DIA VINDRÀ QUE FAREM L’ÚNICA COSA QUE ENTENEN AQUESTA GENT...

Recomano:
http://www.estatpropi.cat/