ELS MEUS RECORDS DEL BARÇA (i III)

Els meus records del Barça
La cosa rutllava bé i a Madrit tenien de posar-hi obstacles i sorgí l’escàndol Di Estèfano. Un altre mite del futbol. El murri d’en Samitier, que aleshores era Director Tècnic del Barça va aconseguir fitxar el jugador argentí Di Estèfano que era considerat el millor jugador sud-americà. A Madrid això va caure molt malament doncs van creure que la presència dels dos cracs, Kubala i Di Estèfano, farien invencible el Barça i així l’equip del règim, el Madrid, quedaria per molt de temps com a secundari. Un seguit d’intrigues i maquinacions va acabar en una proposta absurda: En Di Estèfano jugaria alternativament amb el Barça i el Madrid, canviant cada any. Això no va ser acceptat pel Barça que va renunciar al fitxatge de l’argentí

L’any 1957 es va inaugurar el Camp Nou i es va tancar i molt ràpidament enderrocar el camp dels meus records: El camp de les Corts. I ho dic així perquè des d’aquell moment em vaig donar de baixa com a soci del Barça, cosa que he lamentat moltes vegades. Ho vaig fer perquè casat i vivint a Blanes m’era difícil anar a veure els partits del diumenge. La comunicació amb Barcelona no era tan fàcil com ara i si bé disposava d’una moto Vespa, no podia deixar la dona sola a casa.
I aquí s’acaba la meva historia de soci del Barça i en tinc uns records meravellosos.
Recent acabada la guerra civil i derrotada Catalunya, el Barça era la única finestra per on podíem treure el cap i respirar una mica d’aire fresc. Allí, aleshores era així, tothom parlava català. Quan es guanyava un partit contra un equip espanyol era com una victòria bèl·lica. Encara érem vius i podríem tornar a reviure. Era el triomf de l’esperança.

I si jo acabo aquí la història va continuar.
I el Barça fou més que un Club i va créixer fins que avui és el club de futbol amb més socis del mon.
I perquè això fos així, vingueren molts més triomfs i també més jugadors extraordinaris. Uns el feu el Barça i altre vingueren com estrelles:
Kocsis, el millor rematador de cap del mon.
Maradona, un altre mite argentí.
Cruyff, tres vegades pilota d’or. Jugador, entrenador i ara conseller espiritual d’en Laporta.
Lineker, el davanter amb més nas que ha vestit blaugrana.
Laudrup: L’elegància feta futbol. Inventor de la passada sense mirar al company.
Koeman, qui no recorda el seu potentíssim xut que donà la primera copa d’Europa al Barça.
Stoichkov. Geniut, temperamental, contestatari però letal davant la porteria contrària i dels més estimats pels socis.
Ronaldo, Romario, Rivaldo....
I no oblido els Suarez, Migueli, Zubizarreta, Beguiristain, Guardiola, Reixach.... gent d’aquí o de fora d’aquí que ha suat la samarreta blaugrana i ens ha donat alegries o disgustos.
Resten encara els que ara estan fent la feina: Puyol, Oleguer, Ronaldinho, Eto’o, Valdés, Messi, Xavi, Iniesta, Deco... De la nostra terra o de fora son els nostres Almogàvers i per alguns dels vells com jo, que recordem temps més tristos, ens sembla que amb ells podem continuar somiant amb un club de futbol que portant el nom de Barcelona, la capital de la nostra Catalunya, proclami a tot arreu el poder de la nostra Pàtria.
I això s’acaba com fem en totes les victòries del nostre Club:
VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA !!!