LA FI DE LES ESPANYES ( II )
Espanya o Espanyes
I tornar a començar. El rei Felip no trigà gaire i el mateix dia fou suprimida la Diputació del General, juntament amb el Consell de Cent barceloní i el Braç de la noblesa, i els seus béns foren incautats. El fet d'haver jurat les constitucions de Catalunya a les Corts de 1701-1702, poc abans de què les autoritats autòctones canviessin de bàndol un cop iniciada la Guerra de Successió, permeté a Felip V al·legar el dret de conquesta i trencar definitivament els obstacles que fins aleshores s'havien oposat amb un cert èxit a la plena implantació dels corrents cesaristes i absolutistes cada cop més estesos en l'àmbit de les monarquies europees des del segle XV.
I va venir la repressió, en la seva brutalitat i també en la seva execució sistemàtica i funcionarial, que va prendre de vegades trets gairebé esperpèntics, com ho demostra el fet que es van arribar a prohibir tots els ganivets de punta.
I el 16 de gener de 1716 es publica el Decret de Nova Planta (un nom ben curiós que no entenc que vol dir i deu haver estat ideat per algun alt funcionari) que liquida la representació de la societat catalana i reforça la preeminència de les autoritats militars sobre les civils i una assignació quasi sistemàtica del govern dels corregiments, que substituïen les tradicionals vegueries, a oficials de l'exèrcit del rei
Veiem algunes de les disposicions que aquest decret detalla:
La Corona d'Aragó desapareixia i els seus territoris passaren a governar-se seguint el model castellà.
La divisió territorial de Catalunya es feia en corregiments, com a Castella, i s’anul·lava la divisió tradicional en vegueries.
S’abolien les institucions catalanes (el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exèrcit).
Abolició del sistemes fiscal.
Abolició del sistema monetari.
Abolició de les constitucions de Catalunya i imposició de les lleis de Castella.
El govern del Principat quedava en mans d'un capità general, que presidia la Reial Audiència, i disposava de dotze corregidors, amb seu a les principals ciutats catalanes.
Totes les institucions municipals, de caràcter representatiu, van ser abolides.
Els drets de la Generalitat i dels municipis va ser segrestats pel monarca.
Es va crear un nou impost, el cadastre, nascut com una composició de guerra. Substituïa tots els impostos existents fins aleshores i no afectava ni la noblesa ni el clergat, que no l'havien de pagar.
El castellà, llengua pràcticament desconeguda pel poble català, s'imposava en els àmbits de l'administració. Posteriorment, La Reial Cèdula d'Aranjuez del 1768 va prohibir l'ensenyament en català, i una altra Reial Cèdula, al 1772, va prohibir dur els llibres de comptes en català. (Recordo que algú ha dit: Nunca fue la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes. Joan Carles I, rei dels espanyols, en l'acte de lliurament del Premi Cervantes l'any2001). Mes prudents foren les instruccions que els autors del Decret donaven als seus col·laboradors als que el 1717 en una recomanació als “corregidores” podem llegir : “Tengan el mayor cuidado en introducir la lengua castellana a cuyo fin darán las providencias más templadas i dissimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” que és una magistral mostra de saviesa funcionaria. Malauradament ara ja s’han tret la careta i passen el ribot sense dissimular res de res.
Fi de les Espanyes
Felip V, Lluís XIV, Decret de Nova Planta, tot rodava cap el mateix cantó i aquí es va acabar la idea que s’amagava en el mot “Hispaniarum”.
Va haver-hi resistències des el primer moment. En les noves Corts unificades d'Espanya, convocades tan sols per ratificar les successions dinàstiques, Barcelona mantenia la condició de ciutat amb vot i en ocasió de l'accés al tron de Carles III el 1760 la capital de Catalunya elevà al sobirà un memorial signat també per les altres capitals de l'antiga Corona d'Aragó -Saragossa, València i Palma- que demanava la revisió del règim de la Nova Planta i un retorn parcial a la situació anterior a la Guerra de Successió. I així fou des el primer dia i anà continuant de manera que cap a la mitat del 1800 Prim va dir en la seva època de parlamentari: Si voleu continuar la política de Felip V, de trista memòria, lligueu-els a la taula el ganivet, com va fer el rei. Tanqueu-los amb un cercle de ferro. I si amb això no n'hi ha prou, desfeu Catalunya i anihileu-la, sembreu-la de sal com a ciutat maleïda. Ja que així i només així, blegareu l'espinada catalana. Perquè així i només així domareu Catalunya.
Frases boniques però que no feien més que confirmar el que passava realment: el final de les Espanyes i l’aparició de l’Espanya infantada per l’orgullosa Castella, que ella en dirà l’Espanya eterna.
Castella que havia començat entre les tribus del nord de la península, (asturs, cantabres, vascons...) en terres molt poc romanitzades però si cristianitzades fermament, es va anant estenent vers el sud per les desertes planúries de l’altiplà peninsular, barrejant-se i mestissant-se amb els alarbs, creant una llengua nova amb música aràbiga que fou dita castellà fins que la Constitució espanyola dels “Alts Funcionaris post-franquistes” la va batejar d’espanyol i les altres llengües peninsulars més antigues foren exiliades de les Espanyes.
I tornar a començar. El rei Felip no trigà gaire i el mateix dia fou suprimida la Diputació del General, juntament amb el Consell de Cent barceloní i el Braç de la noblesa, i els seus béns foren incautats. El fet d'haver jurat les constitucions de Catalunya a les Corts de 1701-1702, poc abans de què les autoritats autòctones canviessin de bàndol un cop iniciada la Guerra de Successió, permeté a Felip V al·legar el dret de conquesta i trencar definitivament els obstacles que fins aleshores s'havien oposat amb un cert èxit a la plena implantació dels corrents cesaristes i absolutistes cada cop més estesos en l'àmbit de les monarquies europees des del segle XV.
I va venir la repressió, en la seva brutalitat i també en la seva execució sistemàtica i funcionarial, que va prendre de vegades trets gairebé esperpèntics, com ho demostra el fet que es van arribar a prohibir tots els ganivets de punta.
I el 16 de gener de 1716 es publica el Decret de Nova Planta (un nom ben curiós que no entenc que vol dir i deu haver estat ideat per algun alt funcionari) que liquida la representació de la societat catalana i reforça la preeminència de les autoritats militars sobre les civils i una assignació quasi sistemàtica del govern dels corregiments, que substituïen les tradicionals vegueries, a oficials de l'exèrcit del rei
Veiem algunes de les disposicions que aquest decret detalla:
La Corona d'Aragó desapareixia i els seus territoris passaren a governar-se seguint el model castellà.
La divisió territorial de Catalunya es feia en corregiments, com a Castella, i s’anul·lava la divisió tradicional en vegueries.
S’abolien les institucions catalanes (el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exèrcit).
Abolició del sistemes fiscal.
Abolició del sistema monetari.
Abolició de les constitucions de Catalunya i imposició de les lleis de Castella.
El govern del Principat quedava en mans d'un capità general, que presidia la Reial Audiència, i disposava de dotze corregidors, amb seu a les principals ciutats catalanes.
Totes les institucions municipals, de caràcter representatiu, van ser abolides.
Els drets de la Generalitat i dels municipis va ser segrestats pel monarca.
Es va crear un nou impost, el cadastre, nascut com una composició de guerra. Substituïa tots els impostos existents fins aleshores i no afectava ni la noblesa ni el clergat, que no l'havien de pagar.
El castellà, llengua pràcticament desconeguda pel poble català, s'imposava en els àmbits de l'administració. Posteriorment, La Reial Cèdula d'Aranjuez del 1768 va prohibir l'ensenyament en català, i una altra Reial Cèdula, al 1772, va prohibir dur els llibres de comptes en català. (Recordo que algú ha dit: Nunca fue la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes. Joan Carles I, rei dels espanyols, en l'acte de lliurament del Premi Cervantes l'any2001). Mes prudents foren les instruccions que els autors del Decret donaven als seus col·laboradors als que el 1717 en una recomanació als “corregidores” podem llegir : “Tengan el mayor cuidado en introducir la lengua castellana a cuyo fin darán las providencias más templadas i dissimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” que és una magistral mostra de saviesa funcionaria. Malauradament ara ja s’han tret la careta i passen el ribot sense dissimular res de res.
Fi de les Espanyes
Felip V, Lluís XIV, Decret de Nova Planta, tot rodava cap el mateix cantó i aquí es va acabar la idea que s’amagava en el mot “Hispaniarum”.
Va haver-hi resistències des el primer moment. En les noves Corts unificades d'Espanya, convocades tan sols per ratificar les successions dinàstiques, Barcelona mantenia la condició de ciutat amb vot i en ocasió de l'accés al tron de Carles III el 1760 la capital de Catalunya elevà al sobirà un memorial signat també per les altres capitals de l'antiga Corona d'Aragó -Saragossa, València i Palma- que demanava la revisió del règim de la Nova Planta i un retorn parcial a la situació anterior a la Guerra de Successió. I així fou des el primer dia i anà continuant de manera que cap a la mitat del 1800 Prim va dir en la seva època de parlamentari: Si voleu continuar la política de Felip V, de trista memòria, lligueu-els a la taula el ganivet, com va fer el rei. Tanqueu-los amb un cercle de ferro. I si amb això no n'hi ha prou, desfeu Catalunya i anihileu-la, sembreu-la de sal com a ciutat maleïda. Ja que així i només així, blegareu l'espinada catalana. Perquè així i només així domareu Catalunya.
Frases boniques però que no feien més que confirmar el que passava realment: el final de les Espanyes i l’aparició de l’Espanya infantada per l’orgullosa Castella, que ella en dirà l’Espanya eterna.
Castella que havia començat entre les tribus del nord de la península, (asturs, cantabres, vascons...) en terres molt poc romanitzades però si cristianitzades fermament, es va anant estenent vers el sud per les desertes planúries de l’altiplà peninsular, barrejant-se i mestissant-se amb els alarbs, creant una llengua nova amb música aràbiga que fou dita castellà fins que la Constitució espanyola dels “Alts Funcionaris post-franquistes” la va batejar d’espanyol i les altres llengües peninsulars més antigues foren exiliades de les Espanyes.
posted by avi80 at 12:57 p. m.
2 Comments:
Gran interpretació d'això de les Hispànies. La lliçó única és que tots els intents de conviure han fracassat
De fet, Espanya s'ha construït com a contraposició a Catalunya. Espanya és més forta quan Catalunya és més feble i viceversa. Però alhora el seu drama és que, sense Catalunya, Espanya desapareixeria perquè perdria l'altre element de la contraposició...Recordeu que fa uns anys a Girona van organitzar unes jornades de pensadors sota el títol "Què és Espanya?" No ho saben què és. En canvi, Catalunya és ben clar que és una nació (ara en procés de liquidació i anorreament).
Ni Espanya plural ni Espanyes, el millor d'Espanya és que, de fet, no existeix. Òbviament el que sí que existeix és l'Estat espanyol: una estructura administrativa ideada per a absorbir i dissoldre Catalunya i qualsevol element que no encaixi en l'ideal uniforme i exclusivista de l'espanyolitat (1 llengua, 1 bandera, 1 selecció de futbol i altres esports, 1 rei, etc ...)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home