dimecres, d’abril 11, 2007

LA FI DE LES ESPANYES ( I )

Espanya o Espanyes

Hispaniarum Rex, Rei de les Espanyes, aquesta definició que va ser emprada molt sovint per el rei Ferran el Catòlic i que ja havia estat usada pel propi rei Jaume I i abans, al voltant de l’any mil, pel rei Sanç Garces III de Navarra, demostra la preocupació que totes les nacions i pobles de la península ibèrica han tingut sempre per servar la seva identitat. Aquest plural d’Espanya accepta per una banda la pertinença a Espanya com a solar comú però també consagra la resistència a la supremacia d’una nació envers les altres.
Fixem-nos doncs amb Ferran el Catòlic, que amb tot i els seus orígens gens catalans, és un dels impulsors d’aquesta resistència – potser per el fracàs de les seves pretensions de ser nomenat rei de Castella a la mort, el 1504, de la seva dona, la reina Isabel - que es demostra amb el seu casament el 1505 amb Germana de Foix i les presses per engendrar un nou fill que pogués heretar la corona de Catalunya i que substituís al príncep Joan d’Aragó i de Foix, fill que havia tingut amb Germana de Foix i que morí el 1509.
Sapiens publica en el número d'abril un rigorós informe mèdic en què s'apunten les causes més probables de la inesperada mort del rei i la possible influència d'una "viagra medieval", la cantaridina, en el deteriorament de la seva salut. Aquesta defunció s'hauria produït en l'intent desesperat del monarca de tenir un hereu amb la seva segona esposa, a qui probablement hagués llegat els territoris de la Corona d'Aragó.
Mal que bé, amb l’entrada dels Àustria a la cort de Castella en la persona de Felip el Bell com espòs de Joana la Boja, la resistència a l’assimilació perseguida especialment pels “favorits, validos o ministres” del Rei – fixem-nos que son el que ara en diríem els Grans Funcionaris de l’Administració - va anar mantenint-se. Recordem l’anècdota de l’Abat de
Poblet refusant l'entrada a Felip II com a " desconegut" mentre es presentava com a rei d' Espanya, fins que es presentà com a comte de Barcelona, o la resistència i potser una mica més que resistència a sotmetre’ns al desitjos del Comte Duc quan burxava l’orella d’en Felip IV, “el Rei nostre Senyor”. Per cert que aquesta vegada si bé els resultats no foren lluïts, al menys és la única vegada que en les nostres batalles amb Espanya no vam perdre del tot, jo diria que empatarem, encara que ens van amputar una bona part de la nostra estimada terra. Ah! I endemés ens permetérem proclamar la primera República Catalana el 17 de gener de 1641, en ple període de les monarquies super-absolutistes d’Europa (regnava Lluís XIV a França) i meravella de les meravelles, vuit anys abans que l’Olivier Cronwell decideixi executar el rei anglès Carles I i suprimeixi la institució monàrquica i la Cambra del Lords anglesa el 30 de gener de 1649. De vegades som iniciadors!! (Per cert això em fa pensar que de les tres Repúbliques que hem fruit a Espanya les dues primeres parlaven català a dalt de tot i la tercera, al menys, va tenir la cortesia de coincidir amb el naixement d’una àvia que conec molt bé i estimo molt).

Guerra de successió. Ens apuntem al bàndol que perdrà, amb amics que no els importa gaire Espanya. Àustria busca un tron pel seu arxiduc Carles. Aquest però, després de la inesperada mort el 1711 del seu germà, Josep I Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic ja té l’herència que vol i abandona. Anglaterra que sols busca avantatges econòmiques i estratègiques i veu que si guanya Carles, Àustria tindrà una posició prepotent a Europa s’afanya a pactar amb França la seva retirada a canvi de conservar Gibraltar i Menorca, que havia ocupat i altres concessions una de les quals el monopoli del tràfic d’esclaus per 30 anys a l’Amèrica espanyola. En aquestes negociacions que es diran Tractat d’Utrecht no hi fou convidada Espanya fins que tot fou dat i beneït. França també va haver de cedir terrenys i concessions. Signat aquest tractat 11 d’abril de 1913 Catalunya quedava sola.
Abandonats a la nostra sort, els catalans ens vam fer forts a Barcelona i Cardona. La capital del Principat va ser assetjada per uns 40.000 homes, castellans i francesos, enfront els 5.000 catalans que la defensaven. La derrota era previsible, i el dia 11 de setembre de 1714, uns 20.000 soldats comandats pel duc de Berwick van iniciar l'assalt a la ciutat, a través de set bretxes de la muralla obertes per l'artilleria. A primera hora de la tarda es va parar el foc i s’iniciaren les negociacions amb el Mariscal Berwick. La capitulació de Barcelona i Cardona fou efectiva des el dia 12.

1 Comments:

Blogger A Contra Vent said...

Genial. Ni Ferran Soldevila (per cert, espero que ja tinguis els Dietaris perduts publicats fa unes setmanes)

7:29 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home