De can Sotera a Sant Roc

Paisatge favorit

El paisatge favorit de Catalunya
Ahir nit es va fer la gran final d’aquest programa concurs de la TVC.
1er. Mai tenia de ser un programa concurs.
2ón. El que es va fer de final potser n’era però, de gran res de res. Un programet miseriós d’acord amb l’escassetat de calers que ara té TV3 (segurament que en Puigcercós autor del nou finançament de Catalunya, ara podrà arreglar-ho). L’escenari escollit, la Cripta de la Colònia Güell encara ressaltava la pobresa dels mitjans emprats en la retransmissió.
Els vuit avaladors dels vuit paisatges que havien estat elegits hi eren presents. D’ells, sis eren correctes, educats, amables, però els dos restants podien haver-se quedat a casa. Eren El Cuní i El Gavaldà. Tots dos eren gent de la casa i es movien com el peix a l’aigua en el terreny de TV3.
El Cuní: Insuportable moderador-director del programa Els Matins de TV3, amb la seva incorregible verborrea es va permetre mofar-se de tots els que creia que votarien el paisatge de Montserrat (defensat per la Taillabue) el qual en la seva opinió havia estat posat en el conjunt perquè guanyés. A veure qui s’atreviria a no votar, digué fent el karaoke alló de “És la Moreneta la Fe del poble català… Imbècil.
El Gavaldà: Noi modern, progre tenia de dir la seva inconveniència sobre el topless de les platges de Tarragona que ell mostraria si guanyava…. Imbècil.
En fi un programet molt fluix i avorrit que hauria estat insuportable si no hagués estat per la meravella de paisatges que filmaven….Catalunya!

Avui llegint un dels articles que el meu noi publica a la revista virtual “El Matí” en una de les frases que diu, sense saber ben be perquè m’he entristit de cop. M’he posat a pensar en la pèrdua tan gran que hi ha hagut en la qualitat de les lletres de les cançons que es canten avui i les que cantàvem en la meva jovenesa, ara fa setanta anys quan jo en tenia tretze
Aleshores eren els millors poetes els qui feien les lletres. Mireu: Per tu ploro: Joan Maragall. Cançó de traginer: Josep Maria de Sagarra. La sardana les fulles seques: Àngel Guimerà. La Fadrina va a la font: Apel·les Mestres. Romanç de Santa Llúcia: Josep Maria de Sagarra. Quina meravella!
I encara per els més petits les obres de la Narcisa Freixas, pedagoga admirable, musicant, entre moltes altres, aquella poesia de Nogueras Oller. “Els petits estudiants” que jo encara recordo:
A. E. I. cap a aprendre de llegir...
Quina pena ara escoltar el que s’escolta.

LA FI DE LES ESPANYES ( III )

I ara Espanya que és?

És el conjunt dels grans funcionaris madrilenys que des de Madrid remenen els calers que empreses i particulars de tot l’Estat han aportat a la bossa d’Hisenda (perquè això sigui possible ha estat necessari que un també alt funcionari de Madrid hagi preparat el camí: Endevineu qui ha estat? En Josep Borrell, “El raier” que després de fracassar com a ministre, l’Espanya eterna li va donar un bon passant postulant-li la Presidència del Parlament Europeu).
És aquest immens grup d’alts buròcrates dels diferents ministeris, que a més dels secretaris d’estat, secretaris generals, subsecretaries, directors generals etc, etc, es complementen amb un conjunt de funcionaris que dirigeixen les societats estatals:
AENA Aeropuertos Nacionales del que en sentim a parlar tant ara,
RENFE us sona això de Rodalies?,
Adif: Administrador de Infraestructuras Ferroviarias,
Puertos del Estado, (referint-se evidentment al port del Manzanares),
El grup SEPI, “Sociedad Estatal de Participaciones Industriales” que participa en més de quaranta empreses alguna d’elles tan productiva com el Hipòdromo de la Zarzuela o Hunosa amb una plantilla de més de 4000 persones o RTVE amb números vermells permanents.
I podríem emplenar pàgines i pàgines d’entitats, institucions, societats, fundacions cada una d’elles ben fornida d’un conjunt de funcionaris ben assentats que frueixen dels tributs que els hi arriben.
I no oblidem els amics i els fills i els parents dels amics del dictador que si que ho tenien tot “atado i bien atado” i no ho han pas deixat anar. Imaginem noms com Fraga, Martin Villa, Koplowitz, Alberto Cortina, Alberto Alcocer....
Igualment hi hem de posar els amics de l’Aznar realitzador aprofitat en la privatització de les empreses estatals que la Dictadura va crear. Noms com Vilallonga a la Telefònica, Pizarro a Endesa, Francisco Gonzalez a Argentaria.
És també aquest conjunt de milionaris del totxo que s’han aprofitat de la fastigosa especulació urbanística i corrupta o partint de les grans estructures realitzades amb fons europeus obtinguts moltes vegades per l’amiguisme més descarat i que duen per nom: Ferrovial, Astroc, FCC, Fadesa, Sacyr Vallermoso, ACS, Metrovacesa...
És la tele escombraria inventant personatges quasi delinqüents, exhibint els seus defectes en mig d’insults i crits o mostrant pobres persones ignorants per burlar-se de les seves limitacions i incultura. És el Gran Hermano, las Crònicas Marcianas, la Tòmbola, el Diario de Patricia i tots els Reality Shows, en especial els hospitalaris o necrològics tan adequats per pervertir i idiotitzar els espectadors. Tinc en el record la malaltia i mort de la Sra. Rocio Jurado que pràcticament va col·lapsar les cadenes de televisió estatals els dies del seu desenllaç.
És l’espectacle que es disfruta al Senat i al Congrés dels Diputats que hauria de ser Temple de Parlament i en lloc d’això nomes s’insulta i s’interromp amb avalots i brams, convertint les sessions en un espectacle vergonyós.
És el conjunt de dones grasses i mamelludes, cupletistes folklòriques que fixem-nos-hi sempre acaben en el moment de la seva màxima gloria agafant el cognom d’Espanya: la Lola de España, la Rosa de España, la Rocio de España... perquè son en aquell moment el sex símbol que ha de fer costat al “hombrecito bajito y con bigote pero muy macho” característic de la tribu masculina.
És la llotja del Bernabeu on es reuneixen les forces vives nacionals, és la política del Pelotazo Urbanístico que tants milionaris ha engendrat, és la Bandera, dimensió camp de tennis, que han muntat a la plaça de Colon de Madrid, és la reconquesta de les Peregil la gran gesta del ministre de defensa Federico Trillo, són els militars que sembla que estan quiets però aixequen la veu quan els sembla que la sagrada uniformitat perilla, és (i em sap greu dir-ho) la Conferencia Episcopal Espanyola on per cert els bisbes catalans no hi fan un paper gaire galdós, és el conjunt aquest dels Rosa Diez, Zaplana, Bono, Guerra, Aznar i tants altres hereus del franquisme: els uns falangistes reciclats i els altres falangistes nostàlgics i és el Madrid que somia l’Aznar i la Faes: la nova capital de vint milions d’habitants.
Aquesta és l’Espanya Eterna que es va anar congriant amb els Aústries primer, amb els Borbons després, i que amb quaranta anys de dictadura i una transició fermament controlada per l’exèrcit ha acabat amb el somni de les Espanyes que en Sanç III de Navarra, en Jaume I de Catalunya o en Ferran el Catòlic volien crear.
Per això aquesta Espanya d’ara, integrista, depredadora de tot el que no és seu, uniformadora, l’Espanya dels funcionaris i dels corruptes no és la nostra i repetint el que ara fa cent anys diguè el poeta:

On ets Espanya? No et veig enlloc
No sents la meva veu tronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre en els teus fills? Adéu Espanya!

ens separem d’ella per sempre més recordant el que l’avi Josep Maria Torra Noguer deia l’any 1909 en el pròleg del que havien de ser les seves Memòries “ tot l’amor que sento per la meva Catalunya la única pàtria meva i en la que hi crec i a la que espero veure en dies de més felicitat i per la sola causa de la qual sento afanys de donar-li sang de mes venes, vida de la meva vida i esforç de mon treball, per la quina em sento capaç de fer-li els majors sacrificis per la quina sento en mon pit un odi tan gran, diví, insaciable envers sos enemics. Odi únic que he pogut sentir en ma vida.”

I POTSER ALGUN DIA VINDRÀ QUE FAREM L’ÚNICA COSA QUE ENTENEN AQUESTA GENT...

Recomano:
http://www.estatpropi.cat/

LA FESTA MËS BONICA

Festa de les Bodes d'Or

Gracies per la Festa. Per la feina que tots heu fet. Han estat 50 anys meravellosos.

Carme i Joaquim

AVUI QUE FA CINQUANTA ANYS

En tal dia com avui de l'any 1957 la Carme i en Joaquim es varen casar.

Us envien dues fotos de l'any 1956

Una es feta a Lloret de Mar i és la primera que la parella es va fer l'agost del 1956 el dia que es varen prometre. L'altre és del mes de setembre del mateix any al passeig se Sant Salvador de Santa Coloma en temps de la festa major.

Apart d'això nomès ens queda dir:

Gracies Montse, Josep Maria, Quim , Pere

Gracies Josep Morell, Mercè Gomez, Carola Miró, Rut Carandell

Gracies Pere, Marçal, Carola, Ernest, Pau, Guillem, Helena, Farners, Mia, Sebastià,Paula

Gracies per aquests 50 Anys d’ilusións, esperances, somnis, alegries.

Gracies per ser amb nosaltres.

Aquells joves de l'any 1956 ara ja avis:

Joaquim i Carme

LA FI DE LES ESPANYES ( II )

Espanya o Espanyes

I tornar a començar. El rei Felip no trigà gaire i el mateix dia fou suprimida la Diputació del General, juntament amb el Consell de Cent barceloní i el Braç de la noblesa, i els seus béns foren incautats. El fet d'haver jurat les constitucions de Catalunya a les Corts de 1701-1702, poc abans de què les autoritats autòctones canviessin de bàndol un cop iniciada la Guerra de Successió, permeté a Felip V al·legar el dret de conquesta i trencar definitivament els obstacles que fins aleshores s'havien oposat amb un cert èxit a la plena implantació dels corrents cesaristes i absolutistes cada cop més estesos en l'àmbit de les monarquies europees des del segle XV.
I va venir la repressió, en la seva brutalitat i també en la seva execució sistemàtica i funcionarial, que va prendre de vegades trets gairebé esperpèntics, com ho demostra el fet que es van arribar a prohibir tots els ganivets de punta.
I el 16 de gener de 1716 es publica el Decret de Nova Planta (un nom ben curiós que no entenc que vol dir i deu haver estat ideat per algun alt funcionari) que liquida la representació de la societat catalana i reforça la preeminència de les autoritats militars sobre les civils i una assignació quasi sistemàtica del govern dels corregiments, que substituïen les tradicionals vegueries, a oficials de l'exèrcit del rei
Veiem algunes de les disposicions que aquest decret detalla:
La Corona d'Aragó desapareixia i els seus territoris passaren a governar-se seguint el model castellà.
La divisió territorial de Catalunya es feia en corregiments, com a Castella, i s’anul·lava la divisió tradicional en vegueries.
S’abolien les institucions catalanes (el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exèrcit).
Abolició del sistemes fiscal.
Abolició del sistema monetari.
Abolició de les constitucions de Catalunya i imposició de les lleis de Castella.
El govern del Principat quedava en mans d'un capità general, que presidia la Reial Audiència, i disposava de dotze corregidors, amb seu a les principals ciutats catalanes.
Totes les institucions municipals, de caràcter representatiu, van ser abolides.
Els drets de la Generalitat i dels municipis va ser segrestats pel monarca.
Es va crear un nou impost, el cadastre, nascut com una composició de guerra. Substituïa tots els impostos existents fins aleshores i no afectava ni la noblesa ni el clergat, que no l'havien de pagar.
El castellà, llengua pràcticament desconeguda pel poble català, s'imposava en els àmbits de l'administració. Posteriorment, La Reial Cèdula d'Aranjuez del 1768 va prohibir l'ensenyament en català, i una altra Reial Cèdula, al 1772, va prohibir dur els llibres de comptes en català. (Recordo que algú ha dit: Nunca fue la nuestra, lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes. Joan Carles I, rei dels espanyols, en l'acte de lliurament del Premi Cervantes l'any2001). Mes prudents foren les instruccions que els autors del Decret donaven als seus col·laboradors als que el 1717 en una recomanació als “corregidores” podem llegir : “Tengan el mayor cuidado en introducir la lengua castellana a cuyo fin darán las providencias más templadas i dissimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” que és una magistral mostra de saviesa funcionaria. Malauradament ara ja s’han tret la careta i passen el ribot sense dissimular res de res.

Fi de les Espanyes
Felip V, Lluís XIV, Decret de Nova Planta, tot rodava cap el mateix cantó i aquí es va acabar la idea que s’amagava en el mot “Hispaniarum”.
Va haver-hi resistències des el primer moment. En les noves Corts unificades d'Espanya, convocades tan sols per ratificar les successions dinàstiques, Barcelona mantenia la condició de ciutat amb vot i en ocasió de l'accés al tron de Carles III el 1760 la capital de Catalunya elevà al sobirà un memorial signat també per les altres capitals de l'antiga Corona d'Aragó -Saragossa, València i Palma- que demanava la revisió del règim de la Nova Planta i un retorn parcial a la situació anterior a la Guerra de Successió. I així fou des el primer dia i anà continuant de manera que cap a la mitat del 1800 Prim va dir en la seva època de parlamentari: Si voleu continuar la política de Felip V, de trista memòria, lligueu-els a la taula el ganivet, com va fer el rei. Tanqueu-los amb un cercle de ferro. I si amb això no n'hi ha prou, desfeu Catalunya i anihileu-la, sembreu-la de sal com a ciutat maleïda. Ja que així i només així, blegareu l'espinada catalana. Perquè així i només així domareu Catalunya.
Frases boniques però que no feien més que confirmar el que passava realment: el final de les Espanyes i l’aparició de l’Espanya infantada per l’orgullosa Castella, que ella en dirà l’Espanya eterna.
Castella que havia començat entre les tribus del nord de la península, (asturs, cantabres, vascons...) en terres molt poc romanitzades però si cristianitzades fermament, es va anant estenent vers el sud per les desertes planúries de l’altiplà peninsular, barrejant-se i mestissant-se amb els alarbs, creant una llengua nova amb música aràbiga que fou dita castellà fins que la Constitució espanyola dels “Alts Funcionaris post-franquistes” la va batejar d’espanyol i les altres llengües peninsulars més antigues foren exiliades de les Espanyes.

LA FI DE LES ESPANYES ( I )

Espanya o Espanyes

Hispaniarum Rex, Rei de les Espanyes, aquesta definició que va ser emprada molt sovint per el rei Ferran el Catòlic i que ja havia estat usada pel propi rei Jaume I i abans, al voltant de l’any mil, pel rei Sanç Garces III de Navarra, demostra la preocupació que totes les nacions i pobles de la península ibèrica han tingut sempre per servar la seva identitat. Aquest plural d’Espanya accepta per una banda la pertinença a Espanya com a solar comú però també consagra la resistència a la supremacia d’una nació envers les altres.
Fixem-nos doncs amb Ferran el Catòlic, que amb tot i els seus orígens gens catalans, és un dels impulsors d’aquesta resistència – potser per el fracàs de les seves pretensions de ser nomenat rei de Castella a la mort, el 1504, de la seva dona, la reina Isabel - que es demostra amb el seu casament el 1505 amb Germana de Foix i les presses per engendrar un nou fill que pogués heretar la corona de Catalunya i que substituís al príncep Joan d’Aragó i de Foix, fill que havia tingut amb Germana de Foix i que morí el 1509.
Sapiens publica en el número d'abril un rigorós informe mèdic en què s'apunten les causes més probables de la inesperada mort del rei i la possible influència d'una "viagra medieval", la cantaridina, en el deteriorament de la seva salut. Aquesta defunció s'hauria produït en l'intent desesperat del monarca de tenir un hereu amb la seva segona esposa, a qui probablement hagués llegat els territoris de la Corona d'Aragó.
Mal que bé, amb l’entrada dels Àustria a la cort de Castella en la persona de Felip el Bell com espòs de Joana la Boja, la resistència a l’assimilació perseguida especialment pels “favorits, validos o ministres” del Rei – fixem-nos que son el que ara en diríem els Grans Funcionaris de l’Administració - va anar mantenint-se. Recordem l’anècdota de l’Abat de
Poblet refusant l'entrada a Felip II com a " desconegut" mentre es presentava com a rei d' Espanya, fins que es presentà com a comte de Barcelona, o la resistència i potser una mica més que resistència a sotmetre’ns al desitjos del Comte Duc quan burxava l’orella d’en Felip IV, “el Rei nostre Senyor”. Per cert que aquesta vegada si bé els resultats no foren lluïts, al menys és la única vegada que en les nostres batalles amb Espanya no vam perdre del tot, jo diria que empatarem, encara que ens van amputar una bona part de la nostra estimada terra. Ah! I endemés ens permetérem proclamar la primera República Catalana el 17 de gener de 1641, en ple període de les monarquies super-absolutistes d’Europa (regnava Lluís XIV a França) i meravella de les meravelles, vuit anys abans que l’Olivier Cronwell decideixi executar el rei anglès Carles I i suprimeixi la institució monàrquica i la Cambra del Lords anglesa el 30 de gener de 1649. De vegades som iniciadors!! (Per cert això em fa pensar que de les tres Repúbliques que hem fruit a Espanya les dues primeres parlaven català a dalt de tot i la tercera, al menys, va tenir la cortesia de coincidir amb el naixement d’una àvia que conec molt bé i estimo molt).

Guerra de successió. Ens apuntem al bàndol que perdrà, amb amics que no els importa gaire Espanya. Àustria busca un tron pel seu arxiduc Carles. Aquest però, després de la inesperada mort el 1711 del seu germà, Josep I Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic ja té l’herència que vol i abandona. Anglaterra que sols busca avantatges econòmiques i estratègiques i veu que si guanya Carles, Àustria tindrà una posició prepotent a Europa s’afanya a pactar amb França la seva retirada a canvi de conservar Gibraltar i Menorca, que havia ocupat i altres concessions una de les quals el monopoli del tràfic d’esclaus per 30 anys a l’Amèrica espanyola. En aquestes negociacions que es diran Tractat d’Utrecht no hi fou convidada Espanya fins que tot fou dat i beneït. França també va haver de cedir terrenys i concessions. Signat aquest tractat 11 d’abril de 1913 Catalunya quedava sola.
Abandonats a la nostra sort, els catalans ens vam fer forts a Barcelona i Cardona. La capital del Principat va ser assetjada per uns 40.000 homes, castellans i francesos, enfront els 5.000 catalans que la defensaven. La derrota era previsible, i el dia 11 de setembre de 1714, uns 20.000 soldats comandats pel duc de Berwick van iniciar l'assalt a la ciutat, a través de set bretxes de la muralla obertes per l'artilleria. A primera hora de la tarda es va parar el foc i s’iniciaren les negociacions amb el Mariscal Berwick. La capitulació de Barcelona i Cardona fou efectiva des el dia 12.