CARTA VIRTUAL AL SENYOR CARRETERO

Carta al Senyor Carretero.

Senyor: Estic d’acord amb vostè que cal reagrupar als catalans independentistes, que n’hi molts i molts més en sortirien si trobessin un líder sòlid que els conduís. Aquest líder tindria de deixar de pensar que els catalans son d’esquerres o de dretes. Això ara no és important. Això avui no interessa. Avui el que interessa és Catalunya. Les dretes i les esquerres en les seves múltiples ideologies no estan en perill de desaparèixer. Catalunya si que es troba en perill.
La llengua catalana s’està extingint. Al menys cinc milions dels set milions de persones que habiten Catalunya no l’adopten com a personal. No es la llengua vehicular als carrers ni a les cases del país. Si es parla es fa malament. Estan desapareixent els sons propis del català parlat. Ja només sonen la cinc vocals espanyoles. Desapareix la essa sonora. Les dites populars es desconeixen.
Tant perillós com la possible desaparició de la llengua catalana és que està desapareixent l’esperit d’iniciativa dels catalans. Aquella flama dels catalans de la Renaixença, que els va donar l’empenta per sortir d’aquell fosc forat on els havien portat anys i anys d’opressió i ofec per part d’Espanya s’està apagant. Aleshores es buscava feina i ara l’únic esdevenidor que es desitja és obtenir una plaça de funcionari en qualsevol organisme governamental.
Estant canviant les senyals d’identitat catalanes. Això no seria dolent si es substituïssin per altres senyes pròpies i no es fes senzillament, copiant i adoptant-ne altres de foranes. Així la sardana es substituïda per les sevillanes. La missa del gall per el sopar de “La Nochebuena”. La feria d’abril es la festa més multitudinària del país. Es munta una peregrinació del Rocio a qualsevol ermita de la contrada.
Tot lo genuïnament català és titllat de provincià i decadent. En nom d’un mestissatge, que no té per definició de ser pervers, es pretén condemnar les costums més arrelades per esterilitzadores i fonamentalistes.
És veritat doncs que Catalunya està en perill i ho està perquè l’esperit de revolta i resistència que hem mantingut, ara farà aviat tres-cents anys ha cedit.
Per això crec Senyor Carretero que ja que vostè treu aquest moviment de Reagrupament cal tenir en compte que units farem més força i que hem d’oblidar els trets que puguin separar els catalans socialment i aprofundir els que ens puguin unir patriòticament. Cal oblidar els partits de dretes i els partits d’esquerres. Ara no es el moment dels partits, ara és el moment de la Pàtria.
Que lo que vostè obtingui sigui no un corrent sobiranista dintre del ERC sinó un nou PRC Partit Republicà de Catalunya que reuneixi tots els separatistes que hi ha a la nostre Pàtria.

Cordialment seu

El nen JESÚS torra

El nen JESÚS torra

El Nen Jesús de guix

És una història que comença a Blanes, l’any 64, 65. Jo estic passant una temporada pietosa per la qüestió de “Colores” que m’ha enganxat temporalment, però també soc un dels homes més poderosos de la SAFA. Arriba el temps de Nadal i és la temporada dels “aguinaldos” (a casa en deien suborns). Jo que tenia molts contactes amb els subministradors en rebia alguns. Em feia una mica de vergonya acceptar-los però no em sentia de cap manera ni comprat ni influït per ells que de fet tampoc volien dir ni una cosa ni l’altre. Els més ben rebuts eren els que enviaven algun llibre, però lo més corrent era rebre puros, aleshores encara es fumava lliurement, i licors i xampany.
Un dia rebem un gros paquet i al obrir-lo ens sorprèn el seu contingut que no era més que una imatge del nen Jesús de bolquers, fabricació de sèrie i de grandària natural. L’enviament lligava la meva etapa de Colores i les ganes de quedar bé amb l’aguinaldo per part del donant.
Bé ja el tenim i què en fem? Pel pessebre no servia pas i exhibir-lo en públic no semblava adequat. Resultat que va quedar dintre un armari tots aquests anys fins ara que recentment el vaig donar al senyor Rector que va quedar molt content ja que era més gros que el que fa servir per la veneració dels fidels en el temps de Nadal.
De manera que la propera missa del gall potser el farà servir per les seves cerimònies.

Certificació notarial: Confirmo que el Nen Jesús que s’ha fet servir a la missa del gall de l’any 2006 a Santa Coloma és el Nen Jesús Torra.

NO APTE PER INFANTS

Poesia als urinaris
Una cosa que ha canviat molt des d’uns anys ençà, és l’aspecte que tenen
els urinaris públics en el seu interior. La millora ha estat extraordinària tot i que el motiu no ha estat altre que el recobriment de les parets amb rajoles de València fent impossible l’ús del llapis en els murs enguixats o emblanquinats amb calç tal com eren abans.
Això si volguéssim fer broma diríem que ens ha fet perdre tota una sèrie de grafitis que il·luminaven les parets. Grafitis que per cert seguien models i pautes antiquíssimes si els comparem amb els dibuixos que s’han trobat conservats a les parets dels carrers de les ruïnes de Pompeia.
Però no solament hi havien dibuixos si no que també poetes populars hi posaven la seva. Jo en vull exposar tres mostres que recordo:

Aquesta primera mostra poètica no l’he vista enlloc. La vaig escoltar de boca del meu pare. Diu així:
Dada la estrella Polar
Y el logaritmo de pi
Averiguar si és aquí
Donde se puede mear
Potser pel seu esperit científic era un record dels temps d’estudiant d’enginyer de l’avi Josep.

Una segona mostra, ja més pujada de to, la vaig trobar escrita en els urinaris de l’estació del ferrocarril de Sils, que en aquell temps estava situada en una barraca exterior que es conservava fa encara uns anys per la venda de bitllets i que ara no sé si encara existeix. Deia així:
Que no trabajo…
Dice la p. de mi suegra
Que se lo pregunte a su hija
Cuando la tengo debajo.
Com és pot veure és en vers lliure i naturalment en castellà, ja que el català pràcticament no es feia servir per relats escrits.

La tercera la vaig veure a França, en els urinaris d’una casa-hotel que Rhone Poulenc feia servir per Centre d’estudis i on jo assistia a uns cursos sobre Seguretat en el Treball. Evidentment era en francès i estava escrita en una petita placa elíptica aporcellanada, situada sobre la tassa, al davant de la persona que anava a fer la feina. No puc escriure el que deia en francès però la traducció era poc més o menys aquesta:
No tireu la burilla del vostre cigar a la tassa
S’humitejaria
I no la podria fer servir ningú després.
Potser era un record dels temps d’alguna de les abundants postguerres que hi ha hagut per Europa quan l’escassetat del tabac feia que s’aprofités tot. Jo mateix he viscut els temps quan hi havia els “burillers” que recollien pels carrers les puntes de cigarreta que llençaven els altres, com qui caça bolets.

L'OS DE BALENA

L'os de balena
Davant de tantes peticions sobre l'os de balena no tinc més remei que parlar-ne.És una història molt petita.
Aquest os era un tros d'una vertebra de balena d'un tamany bastant gros. La cama de l'os deuria fer uns 60 cm. i el nucli era un bloc més o menys cúbic que tindria uns 25-30 cm. de costat. Jo vaig fer correr que l'havia trobat en una platja de Menorca, en el període que vaig estar allà fent el servei militar, però no era veritat ja que el que va passar era que me'l va donar un brigada que estava allà mateix amb mi. De fet demostrava la presencia de balenas grans al Mediterrà i per això em va semblar interessant i el vaig portar cap aquí al acabar el servei. Quant em vaig casar el vaig recuperar i el teniem a casa al xalet de SAFA on viviem i allí deuria ser on en Josep Maria el recorda de petit. Quan vam anar a viure a Barcelona l'os va començar a fer nosa i com que a més a l'avia li feia una mica de cosa un os d'un animal mort a casa el vàrem llençar, Y jamas de supo de el...

ELS ARBRES DE CASA

LA FIGUERA DE CAN PAU FERRER

A l’hort de can Pau Ferrer, avui can Torra hi havia la figuera més colossal que crec que deu haver existit mai. Era col·locada més o menys on ara hi ha el cirerer però al centre dels dos horts, el nostre i el de la casa que havia fet el meu avi Joaquim. Tenia una alçada d’una casa de tres pisos. Per dir-ho d’una altra manera sobreeixia de la casa de can Baier. Mesurava ben bé cinc pams de diàmetre en el tronc que no tenia gaire més d’un metre i mig i allà s’enforcava en dues immenses branques que es desenvolupaven en una capçada gegantina. Crec que hauria merescut ser catalogat com arbre excepcional.
S’ha de dir que feia unes figues que l’avi Josep en deia de “coll de senyora de dama” que eren riquíssimes si les podies haver, ja que es feien a una alçada tan gran que ni amb la badoquera més llarga s’arribaven a abastar.
Jo la vaig viure la seva història des que tenia vuit anys fins als quinze.
El fet que no es pogués aprofitar cap figa, que ocupés mig hort, l’inconvenient de la caiguda de les fulles, les protestes dels veïns de can Baier que es queixaven, que els deixava sense llum a les cambres que donaven al nostre hort, van fer que el meu pare decidís tallar-la. A més crec que l’home hi volia fer negoci doncs sostenia que la fusta de figuera, sense valor per mobles, era la mes adequada per fer talladors, ja que no fa fibres longitudinals en el seu creixement i així no s’esberla al cop del tallant.
Per fer-ho el pare va llogar un home que es deia Miquel, que era un amic seu de petit i que no ho passava gaire bé doncs s’havia significat a la guerra i estava catalogat entre “los sospechosos de costumbre”.
La feina era considerable i la tallada del brancam era difícil i perillosa però en Miquel que era un home de bosc se’n va sortir molt bé. Jo sovint assistia encuriosit a la feina i notava que l’home esbufegava molt però evidentment no hi donava cap importància. Però si que era important, perquè en Miquel estava fotut del cor i les conseqüències vingueren aviat. Per tallar el tronc en Miquel va portar una serra de dos mans ja que les dimensions de la peça així ho demanava, (cal saber que aleshores no s’havia inventat encara el xerrac a motor, ara tant corrent i tota la feina es feia a mà) i va començar la tala. L’home, marcava un sec al tronc i sol amb la ma a una de les manetes de la serra anava aprofundint el tall. Calia veure com suava al fer aquesta feina. Es veia que això duraria dies.
I així fou fins que un dia...
En Miquel venia a les set del matí per aprofitar les hores de fresca. Jo després d’esmorzar anava a veure com treballava. I aquell dia el vaig trobar estirat a terra. Primer vaig pensar que descansava, però per la manera com estava estès vaig entendre que no era així. Vaig córrer a avisar a la mare que em va enviar a buscar el metge que només en pogué certificar la defunció.
Així acaba la història de la figuera de l’hort i aquest fou el meu primer contacte amb la mort sobtada d’una persona.