HISTÒRIES NATURALS. Pels meus nets

Històries naturals.

Quan erem infants els vostres avis no teníem ni els jocs d’ordinador ni la playstation ni l’iPod ni tantes coses que ara hi han, però també es divertíem amb altres treballs manuals

Anell de préssec. Era una joguina-joia que ens fèiem. Demanava paciència i una llima que com que no sempre era disponible la substituíem per un rajol dels que hi havien, quan l’avi era infant, fets a ma, massissos i molt rasposos. Agafant un pinyol de préssec i llimant pels dos costats laterals, tot fregant contra la rajola, arribàvem fins a l’ametlla interior i així s’obtenia el forat de l’anell.

Remenador de sopes. Aquesta vegada no era una joguina sinó un estri de cuina per regalar a la mare i que servia per desfer les sopes de pa que sempre s’han fet. La tecnologia era la següent. Agafàvem un brot d’una branca de pi, especialment de pi pinyoner, que tingués desenvolupada la brancada amb un mínim de quatre brots radials esfèrics. Tallàvem vint centímetres de llargada de la branca principal i deu centímetres dels brots radials, pelàvem branca i brots per treure a la vista la seva part blanca i sòlida i ja teníem acabat el remenador de sopes. Això si, calia poder disposar d’un bon ganivet de butxaca el que quan ets infant no sempre és possible.

Tira-vesses. Versió infantil de la sarbatana que fan servir els indis de la selva amazònica. Pel canó llançador si estaves ben situat potser et podies agenciar amb algun tub de vidre, per exemple si al col·legi es feia alguna practica de laboratori i podies estirar-ne un tros, (n’hi ha prou amb un pam llarg), però si no, cap problema. Amb un canó de canya feies la mateixa feina. Ni havia prou amb un tros de llargada entre dos nusos i amb un diàmetre de forat que hi passes màxim el dit petit. Millor si la canya era de dos anys ja que així era més resistent. En últim cas una palla, que en aquell tems eren realment de palla, de les que es fan servir per beure l’orxata també es pot aprofitar, però el projectil utilitzable aleshores és molt petit. El millor projectil eren els fruits del lledoner, esfèrics i de la dimensió adequada i que podies recollir tu mateix pel setembre quan precisament havien començat les classes del col·legi. Evidentment les vesses també es podien usar però no sempre es disposava del capital necessari per fer-ho. L’arròs era una altre alternativa, però corries el perill de rebre algun calbot si la mare t’enxampava. Arma i projectil preparats ja podies anar la guerra.

ELS MEUS RECORDS DEL BARÇA (i III)

Els meus records del Barça
La cosa rutllava bé i a Madrit tenien de posar-hi obstacles i sorgí l’escàndol Di Estèfano. Un altre mite del futbol. El murri d’en Samitier, que aleshores era Director Tècnic del Barça va aconseguir fitxar el jugador argentí Di Estèfano que era considerat el millor jugador sud-americà. A Madrid això va caure molt malament doncs van creure que la presència dels dos cracs, Kubala i Di Estèfano, farien invencible el Barça i així l’equip del règim, el Madrid, quedaria per molt de temps com a secundari. Un seguit d’intrigues i maquinacions va acabar en una proposta absurda: En Di Estèfano jugaria alternativament amb el Barça i el Madrid, canviant cada any. Això no va ser acceptat pel Barça que va renunciar al fitxatge de l’argentí

L’any 1957 es va inaugurar el Camp Nou i es va tancar i molt ràpidament enderrocar el camp dels meus records: El camp de les Corts. I ho dic així perquè des d’aquell moment em vaig donar de baixa com a soci del Barça, cosa que he lamentat moltes vegades. Ho vaig fer perquè casat i vivint a Blanes m’era difícil anar a veure els partits del diumenge. La comunicació amb Barcelona no era tan fàcil com ara i si bé disposava d’una moto Vespa, no podia deixar la dona sola a casa.
I aquí s’acaba la meva historia de soci del Barça i en tinc uns records meravellosos.
Recent acabada la guerra civil i derrotada Catalunya, el Barça era la única finestra per on podíem treure el cap i respirar una mica d’aire fresc. Allí, aleshores era així, tothom parlava català. Quan es guanyava un partit contra un equip espanyol era com una victòria bèl·lica. Encara érem vius i podríem tornar a reviure. Era el triomf de l’esperança.

I si jo acabo aquí la història va continuar.
I el Barça fou més que un Club i va créixer fins que avui és el club de futbol amb més socis del mon.
I perquè això fos així, vingueren molts més triomfs i també més jugadors extraordinaris. Uns el feu el Barça i altre vingueren com estrelles:
Kocsis, el millor rematador de cap del mon.
Maradona, un altre mite argentí.
Cruyff, tres vegades pilota d’or. Jugador, entrenador i ara conseller espiritual d’en Laporta.
Lineker, el davanter amb més nas que ha vestit blaugrana.
Laudrup: L’elegància feta futbol. Inventor de la passada sense mirar al company.
Koeman, qui no recorda el seu potentíssim xut que donà la primera copa d’Europa al Barça.
Stoichkov. Geniut, temperamental, contestatari però letal davant la porteria contrària i dels més estimats pels socis.
Ronaldo, Romario, Rivaldo....
I no oblido els Suarez, Migueli, Zubizarreta, Beguiristain, Guardiola, Reixach.... gent d’aquí o de fora d’aquí que ha suat la samarreta blaugrana i ens ha donat alegries o disgustos.
Resten encara els que ara estan fent la feina: Puyol, Oleguer, Ronaldinho, Eto’o, Valdés, Messi, Xavi, Iniesta, Deco... De la nostra terra o de fora son els nostres Almogàvers i per alguns dels vells com jo, que recordem temps més tristos, ens sembla que amb ells podem continuar somiant amb un club de futbol que portant el nom de Barcelona, la capital de la nostra Catalunya, proclami a tot arreu el poder de la nostra Pàtria.
I això s’acaba com fem en totes les victòries del nostre Club:
VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA !!!

ELS MEUS RECORDS DEL BARÇA (II)

Els meus records del barça (II)

Per evitar el perill de les allaus humanes que es produïen a les localitats dels gols que eren per estar-si drets, varem descobrir que al lateral es guardaven unes files, de la part més alta, on podies estar assegut si hi anaves molt aviat. Solució: Arribar al camp quan encara les portes encara no eren obertes (a nosaltres mai no ens ha fet por esperar). Quan això es va acabar i tot el lateral es va convertir de pagament el pare ens va pagar dues localitats en aquest lloc que varem conservar fins al tancament del camp de les Corts.

SORTIM DEL POU

Després de la victòria contra l’Atlètic el 1942 va començar la renaixença del Club. Va anar creixent el nombre d’associats. Van retornar els exiliats. Per qualsevol jove jugador català sempre ha estat un objectiu prioritari fitxar pel Barça i així entraren jugadors extraordinaris.
Entre ells recordaré en Mariano Martin, davanter centre que encara avui conserva això que en diuen Pichichi de ser el jugador, de tots els temps, que ha fet més gols per partit en un campionat de lliga.
En Rosalench mig centre, que li dèiem en “Chatarra” i que no us penseu que era un jugador molt hàbil, però sabia anular i deixar en ridícul qualsevol davanter centre que li toqués marcar.
En Biosca un altre mig centre que va succeir al “Chatarra” que, ja amb més qualitat de joc, plantava cara igualment al davanter que fos.
En Basora, extrem dreta, que a la copa del mon del 1950 a Brasil va ser el segon màxim golejador i que en un partit entre França i Espanya jugat a París, al llegendari estadi de Colombes, va marcar tres gols i la premsa francesa el va batejar com “el monstre de Colombes” declarant-lo com el millor extrem dreta del mon.
Els tres germans Gonzalvo, que jugaven tan de defensa com de mig ala o d’interior i que durant més de deu anys els varem veure a l’equip.
En Ramallets, per mi em millor porter que he vist jugar. Va revolucionar la manera de jugar dels porters. Fins aleshores els porters no es movien de la ratlla de la porteria i així ho feien des del temps d’en Zamora. En Ramallets va canviar això i es movia per l’ària de gol, com es veu que ara ho fan tots. Va sorprendre tant això que les primeres vegades que ho va fer el comentari que es sentia era "Què fa aquest noi? Què va a buscar cargols?". Home extraordinàriament àgil li van treure el nom de “Tigre de Maracanà”.
En Cèsar que era de Leon però, es va integrar molt bé (i si no que ho preguntin a la Penya Solera) era un finíssim jugador i també el gran rematador de cap de la famosa davantera del Barça de les cinc copes: Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchon.

I també començaren a venir jugadors estrangers.

I va arribar en Kubala. Per mi el millor jugador de tots els temps. Jugador potent i ràpid. Driblador excepcional. Amb un dispar potentíssim i una visió de la jugada extraordinària que feia multiplicar l’eficàcia dels seus companys d’equip. Ell va ser el primer que va llençar les faltes de fora de l’ària passant per sobre de la barrera formada pels jugadors contraris. La seva influència en els èxits del Barça en els anys 1950-1960, fou tan considerable que el camp de les Corts es feu petit i calgué construir-ne un de nou més gran.
Amb Kubala hi hagué un nou període d’or en el Club. Es guanyava tot a Espanya i fora d’Espanya. Els blaugrana van aportar aires guanyadors a un país derrotat. En Biosca company d’equip i amic íntim de Kubala deia: “La gent tenia moltes ganes de cridar ‘Visca el Barça’, perquè no podia cridar altres coses.”

ELS MEUS RECORDS DEL BARÇA

Els meus records del Barça

A casa sempre tota la família hem estat del Barça. El meu pare ja va tenir una relació especial i antiga amb el Barça. Ell va viure els temps mítics del Club. Els temps de l’Alcàntara, home d’un xut tan fort que foradava les xarxes de les porteries, d’en Sancho, el mig centre capaç d’aturar ell sol tota la davantera contraria, d’en Samitier, “l’home llagosta” el davanter més murri de tots, d’en Ventolrà, l’extrem més ràpid que hi ha hagut i que volgué exiliar-se al final de la guerra.
Quan treballava a la casa Metzger hi havia de gerent, el Sr. Marcet, a qui jo vaig conèixer de més gran, que era de la junta del Club i va ser el que va aconseguir el 1919 que en Zamora, per alguns el millor porter de futbol de tots els temps, deixés l’Espanyol equip on jugava i fitxés pel Barça en un dels primers contractes professionals, sinó el primer, que es feren al futbol català.
També visqué el 1925 el tancament per sis mesos del camp de les Corts, ordenat pel Governador Civil de Barcelona, Milans del Bosch (no us sona el nom?) per la xiulada que els aficionats varen fer a la interpretació de la Marcha Real al començament d’un partit o l’èpica triple final de copa de sant Sebastià, l’any 1928, on l’Alberti va fer una oda al porter hongarès Platko o l’assassinat el 1936, per les tropes franquistes en una emboscada a la serra del Guadarrama, del president del Club En Josep Sunyol.
D’acord amb aquest barcelonisme familiar, retornats a Barcelona al acabar la guerra, el pare l’any 1941 ens va fer socis infantils del Barça al meu germà Joan i a mi.
El Barça jugava aleshores el camp de les Corts. Per anar-hi el pare ens feia acompanyar per un home que es deia Agut i que era el conserge del despatx de la casa Metzger. Aquest home era el típic “chico para todo” i el pare li tenia una confiança total. Una de les missions que li foren encarregades, en el seu moment, fou la d’acompanyar-me als banys de sant Sebastià, a la Barceloneta, perquè jo aprengués a nedar. Perquè jo des de sempre he intentat aprendre a nedar i no ho he aconseguit mai. Encara ara em veig a la platja amb el cinturó de taps de suro…
Tornant al futbol. La primera vegada que ens hi va acompanyar ens situàrem darrera d’una de les porteries el que es coneix popularment com un dels gols. Aleshores es distingien els dos gols com a: gol de Dalt, costat muntanya del camp i gol de Baix costat mar. En aquesta es situaven els barcelonistes més encesos i allí, no sé si per casualitat o perquè l’Agut era d’aquesta branca, varem anar a parar. Les localitats eren per estar drets. Això comportava certes dificultats de visió, sobretot pel meu germà. Una altre dificultat més perillosa eren les allaus humanes que es produïen quan hi havia una jugada emocionant, sobretot un gol. La gent s’abocava endavant i es veia obligada a baixar per les grades sota la pressió de la gernació que tenia al darrera. Alguna vegada això podia representar una lesió personal.
Tots aquests perills no ens van produir cap efecte i en Joan i jo no varem fallar mai per animar al Barça.
I això no era fàcil. Havien guanyat els feixistes i feien tot el possible per ensorrar el Barça. L’any 1942 la lliga anava molt malament i semblava que el Barça baixaria a segona. La major part dels jugadors que havien anat de gira a Mèxic, els Iborra, Zabalo, Pedrol, Escolà, Raich, Balmanya…han estat castigats pel govern del maleït Franco i tenen prohibit jugar.
Paro no tot és dolent. El president del Club nomenat per les “autoridades competentes” un tal Enrique Piñeyro, Marqués de la mesa de Asta, tot i ser franquista aconsegueix que algun dels grans jugadors sancionats puguin tornar a jugar. Així apareixen en Raich i l’Escolà. Aquest últim per mi és una llegenda. Jugava del que llavors en dèiem “Interior esquerra”.
Cal dir ara, per si s’ha oblidat, que un equip jugava aleshores amb una distribució de situació en el camp que era :
Un porter, dos defenses, tres mitjos (un mig centre i dues ales) i cinc davanters (dos extrems, dos interiors i un davanter centre).
Era doncs una distribució clarament ofensiva i no com ara que el més important és que no et marquin gols.
Tornant al que dèiem, l’Escolà era incansable, sabia driblar, tenia un xut impressionant des de fora del àrea i sobretot una visió de la jugada per passar la pilota al company desmarcat que només els jugadors excepcionals tenen.
Amb aquestes incorporacions, Raich i Escolà, l’any 1942 que anava molt malament – varem tenir de fer la promoció per no baixar a la segona divisió – va acabar bé: El mes de juny el Barça va conquerir la copa d’Espanya guanyant per quatre a tres a l’Atlètic de Bilbao.

L’Agut el dia de partit ens venia a buscar. Caminant ens deixava a la porta del camp i després ens esperava a la sortida. La tornada també es feia a peu. Però un dia que l’home es va endarrerir una mica vaig decidir que tornéssim sols. El camí que ja havíem fet varies vegades era molt senzill. Carrers Numancia, Tarragona, Plaça de toros de les Arenes i Granvia fins el 495. Quan arribem a casa varem trobar la família una mica alterada. L’Agut havia telefonat i els pares estaven intranquils. Però jo ja era gran i els hi vaig dir que ja podíem anar sols. Cal dir que la circulació de vehicles era totalment diferent de la d’ara. Algun tramvia i pràcticament cap cotxe, era tot el que es movia pels carrers.

LA TURCA

La turca.
Algú m’ha demanat que parli de la turca i no seria estrany que penséssiu que parlaré d’una senyora otomana molt concreta. Però si continueu llegint veureu que és una qüestió radicalment diferent.
És difícil de començar perquè haig d’entrar en un terreny que podria prendre uns aspectes escatològics que no desitjo. De totes maneres, endavant!
Els nostres antipàtics veïns espanyols el que fem de peu dret als urinaris, en diuen fer “aguas menores”. Crec que en català no tenim equivalent ja que la Gran Enciclopèdia Catalana no ho recull en cap de les accepcions (i en detalla 117 de diferents) quan defineix la paraula: Aigua.
Tot això era per dir que si entenem el que son les “aguas menores” entendrem el que deuen ser les “aguas mayores”. I era d’aquestes de les que tinc de parlar si vull explicar el que és una turca i perquè servia.
Doncs bé, la turca servia per fer “aguas mayores”. I no vull detallar més.
Com era? Era com un plat de dutxa amb un gros forat central per on s’escolava el que si posava. Per facilitar l’escolament hi havia un dipòsit ple d’aigua, similar al dels WC. clàssics. Situat a una alçada de dos metres, permetia mitjançant un tub de plom portar l’aigua fins al lloc necessari. El plat disposava de dues petites plataformes una mica enlairades amb respecte la placa per posar-hi els peus i així no mullar-se al fer la feina.
I això és tot. Aquest era l’equip que universalment es feia servir en els sanitaris públics.
Espero haver donat una descripció prou detallada i entenedora del que era el que s’anomenava: La turca.