OBJECTES AMB HISTÒRIA

LA GEISHA DE PORCELLANA

Em refereixo a la petita porcellana que representa una geisha japonesa en la cerimònia del te, que fa oscil·lar el cap. Ara la guardem a la vitrina que hi ha al menjador.
Aquesta figureta la tenien els meus pares al pis de la Granvia de Barcelona, ara fa uns 70 anys, allà on ells en deien la “saleta verda”. El nom responia al color poc habitual que tenien els mobles i estava constituïda per un mobiliari “decó” d’aquest color, de disseny molt modern situada en una sala de pas del pis de la Granvia de Barcelona. Es composava d’una taula de forma el·líptica, de dos sillonets amb inclinació variable i dos tamborets-cadira sense respatller. Els més vells de casa ara, suposo recordaran aquests mobles que varem conservar molts anys al “quarto” junt a la porta de entrada de la casa on ara hem parat el dormitori de vells. El pare a més havia dibuixat i fet construir, cosa que li agradava i feia sovint, un moble auxiliar, que encara tenim i ara mateix estic veient, de forma austerament geomètrica, per posar-hi algun objecte d’ornament que animés la fredor d’aquell mobiliari.
Doncs bé, allà, en una de les fornícules que comprenia el moble del pare va anar a parar la figureta, que era i és un objecte per posar-hi escuradents i allí hi era jo jugant a futbol, amb tan mala fortuna que un dels meus xuts va topar contra la geisha i d’aquesta manera la senyoreta va acabar de servir més te ja que la tassa que feia servir quedà esmicolada i no dic en mil bocins perquè era massa petita i no en podien sortir tants.
La cosa va fer soroll i la mare ho sentí. Conseqüències: confiscació de la pilota, una setmana sense postres i ves al teu quarto fins a l’hora de sopar.
En realitat els resultats del xoc pilota-geisha no varen ser tants. Clar que la noia va perdre la ma però tot el demès va quedar incòlume tal com es pot comprovar avui a la vitrina del menjador on veureu que aquesta nineta segueix dient que si, a cada cosa que se li pregunta.

Auca de Santa Tecla

Auca de Santa Tecla

ACABARÀ PAPALLONA?

ERC està en ple procés de metamorfosi.
Concretament ara està fent el capullo

Robat d'Internet.

EMPOBRIMENT DEL CATALÀ

Empobriment del català

És desesperant veure l’empobriment gradual i imparable de la nostra llengua. A aquesta agonia que la portarà a la desaparició l’ajuden de forma considerable els dirigents polìtics que ara tenim. Son gent que tot i havent passat pel procés d’immersió lingüística a l’escola mai no han parlat català a casa seva ni en el seu voltant immediat i per tant encara que ara, fruit d’un interés purament polític facin algun esforç els resultats son ínfims.
Una de les conseqüencies d’aquesta abscència de l’us domèstic del català fa que desapareixin paulatinament moltes paraules o expresions populars que no son d’us corrent en el llenguatge escolar. En poso alguns exemples:

Gens ni mica. Ni poc ni molt. La cançó de l’enfadós. Estar empipat, (aquí és possible que estar emprenyat si s’usi). Ser un corcó. Ser un estaquirot. Fet a miques. Tafaner. No es pot matar tot el que és gras. Marxar amb la cua entre cames. Tenir el cap com un timbal. Esperar amb candeletes. Estar tocat del bolet. Ple de gom a gom. D’ample a l’ample. Ploure a bots i a barrals. Ja ho trobarem. A la taula d’en Bernat que no hi és no hi és comptat. S’ha acabat el broquil. Més pa que formatge. Tancat a pany i forrellat. Anar a pastar fanc. De mica en mica s’omple la pica. Ser un tap de bassa….

I moltes més que vosaltres que pertanyeu a la darrera generació que encara heu sentit familiarment i al carrer aquestes expressions tipicament catalanes podreu trobar.

Que fer contra això? Només se m’acut: Plorar, renegar, maleir a en Franco l’Aznar i el Zapatero , anar a una ikastola a aprendre l’euskera, no anar més a votar …

CURIOSITATS

CONJUNTS.

Moltes vegades parlem d'una persona,un objecte o una cosa que forma part d'un conjunt de nombre molt limitat, però ens costa enumerar tots els elements que formen el conjunt. N'he buscat uns quant exemples

Noms dels Apòstols: Simó (Pere), Andreu, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu, Mateu, Tomàs, Jaume (fill d’Alfeu), Simó (anomenat Zelós), Judes (fill de Jaume) i Judes Iscariot. Dels Evangelis: Mt- 10,2-4; Mc- 3,16-19; Lc- 6,14-16; Ac- 1,13.

Les Muses: Clio, de la poesia èpica i de la historia; Urània de la poesia didascàlica i de l’astronomia; Melpomene, de la tragèdia; Talia, de la comèdia; Terpsícore de la poesia coral i la dansa; Erato, de la poesia amorosa, de la geometria i del mim; Calíope, de la poesia elegíaca; Euterpe, de la poesia monòdica i l’aulètica; Polímnia, de la dansa i el cant sagrat.
Didascàlic: Didàctic, preceptiu
Monòdica: Poesia lírica cantada a una sola veu
Aulètica: ??

Les set meravelles del mon, (antic): La piràmide de Kheops, el mausoleu de Mausol a Halicarnàs, el temple d’Artemis a Efes, els jardins penjants de Semíramis a Babilònia, l’estàtua de Zeus (de Fídies) a Olímpia, el colós de Rodes i el far d’Alexandria.

Les Arts. Són sis tradicionalment: Pintura, escultura, arquitectura, música, poesia i dansa. El seté art ésel cine

Els set mars.En la Antigüedad, antes de que se iniciaran las grandes travesías marítimas, se conocían siete superficies de agua. Convencidos de que no existían otras, los navegantes adoptaron la expresión Siete Mares, que se refiere a los mares conocidos por los mahometanos antes del siglo XV: el Mar Mediterráneo, el Mar Rojo, el Mar de África Occidental, el Mar Africano Oriental, el Mar de China, el Golfo Pérsico y el Océano Índico. Esa idea se mantuvo durante mucho tiempo, y comenzó a cambiar cuando se iniciaron las grandes expediciones oceánicas, que fueron descubriendo otras zonas que recibieron nuevos nombres.
Así se fue perdiendo el viejo concepto de los Siete Mares y, en la actualidad, según los datos aportados por la Oficina Hidrográfica Internacional, existen 54 mares distribuidos en cinco grandes océanos.
Trobat a Internet: hltp//lectura.ilce.edu.........

LES PEDRES VELLES DE CASA

Les pedres velles de casa

Una casa com la meva està feta de totxos, sorra, calç, ciment... i pedres. Alguna d’aquestes pedres mereixen un record i consideració especial. Son les mes velles de la casa i m’agrada veure-hi un símbol de la pervivència de la família Torra en aquest poble de Santa Coloma.
De totes elles la més bonica és la que fent de testera de la porta principal és al mateix temps el balcó de la casa. Es una pedra considerable, de granet del país i caldria donar-li una edat de mes de dos-cents anys. Com aquell qui no fa res ha patit la guerra gran dels francesos al final del segle XVIII, les carlinades del XIX i la última d’en Franco.
Una altra de les pedres singulars de casa, que deu coincidir en antiguitat amb la del balcó, és la que feia de brocal del pou que es va conservar en el seu lloc fins a la última reforma que hem fet a casa l’any 2000. Ara la tenim al jardí esperant usos posteriors.
El banc que tenim a l’hort el varem fer aprofitant la pedra batedora del safareig original de la casa que estava situat, poc més o menys, allà on ara m’assec per mirar la tele. El vam treure fa uns vint anys en una primera reforma quan férem una saleta que donava a la glicina primera que teníem.
Encara hi ha algunes pedres més. Estan protegint la última filada de lloses del pati actual i han tingut una vida amb una certa agitació. Originalment eren els graons de l’escala que pujava de l’obrador de la ferreria fins a la sala menjador de Can Pau Ferrer. Deuen doncs tenir l’edat del balcó i del pou. En una primera peregrinació el meu pare, quan va rehabilitar la casa el 1933 les va portar perquè fessin d’escaleta per pujar al jardí que ell havia sobreelevat del nivell natural de l’hort. Amb la reforma que hem fet últimament per convertir tota la planta baixa de la casa en el lloc normal per viure decidírem eliminar aquella elevació i les pedres van fer un segon pelegrinatge cap el lloc que hem dit més amunt.

Acabo amb la meva petite aportació en les pedres de la casa. El marxapeu de l’entrada de la casa és obra meva. Modesta però meva i espero que duri tant com ha durat el balcó de la casa.